Què és la immunofluorescència.  
Avui en dia existeixen mètodes de coloració més sofisticats i precisos que permeten calorejar estructures i fins i tot molècules amb una gran precisio. Un d'aquest mètodes consisteix en la utilització d'anticossos com a marcadors i les tècniques emprades amb aquesta metodologia s'anomenen immunocitoquímiques/histoquímiques .
Tècniques immunohistoquímiques (immunocitoquímiques)

En 1942 Coons, Creech, Jones i Berliner van utilitzar per primer cop anticossos units a una substància fluorescent per detectar antígens bacterians en teixits humans. Aquesta nova tècnica es va batejar com a "immunofluorescència" i consistia en la utilització d'un dels principis bàsics de la immunologia com és la especificitat de la reacció "antígen-anticòs". La capacitat que tenen els anticossos per reconèixer antígens específics els converteix en una eina molt fiable per detectar específicament proteïnes i diferents compostos biològics tant en extractes com en talls histològics. La utilització dels anticossos en les tècniques aplicades a microscòpia tant òptica com electrònica ha contribuït, d'una forma molt destacada, en els avenços que s'han produït en el camp de la Biomedicina en els darrers 30 anys. Des que A. Coons i col·laboradors (1942) la van aplicar per primer cop, aquesta tècnica ha experimentat una gran evolució i ha donat lloc al desenvolupament d'una metodologia específica que rep el nom de "Immunocitoquímica o Immunohistoquímica"
Albert Hewett Coons (1912-1978)

Aquesta metodologia es basa en la utilització d'anticossos units o marcats amb substàncies o marcadors que poden ser detectats amb un microscopi (quan aquestes substàncies estan unides a l'anticòs es diu que estan conjugats amb anticòs). El components conjugats o utilitzats com a marcadors dels anticossos poder ser substàncies fluorescents, partícules electrodenses (ferritina, or coloïdal) o enzims.

Les substàncies fluorescents es detecten amb microscopis de fluorescència.

Les substàncies electrodenses són utilitzades en microscòpia electrònica

Bàsicament s'utilitzen dos mètodes immunohistoquímics, el directe i l'indirecte.

Mètode directe: En aquest mètode solament s'utilitza un l'anticòs (anticòs primari) que reconeix especificament l'antigen. L'anticòs primari porta conjugat el marcador corresponent. Mètode indirecte : En aquest mètode s'utilitzen com a mínim dos anticossos. Un que és específic per l'antígen que es vol detectar (anticòs primari) i un segon anticòs que està conjugat amb un marcador. Aquest segon anticòs es diu secundari, porta el marcador i reconeix específicament l'anticòs primari

 

 
En les tècniques d'immunofluorescència s'utilitzen fluorocroms com a marcadors conjugats amb els anticossos. El fluorocroms són molècules que és caracteritzen per tenir la capacitat d'emetre llum de un determinar espectre quan són excitades a la longitud d'ona apropiada.
La longitud d'ona d'emissió dels fluorocroms és superior a la d'excitació. Per exemple: la fluoreceïna és un fluorocrom que s'excita a una longitud d'ona d'uns 450 a nm (color blau) i emet llum d'uns 530 (llum verda); en canvi la rodamina s'excita a 540 nm (llum verda) i emet a 590 nm (llum vermella). Existeix un ampli ventall de fluorocroms que tenen diferents propietats d'excitació i emissió i que són utilitzats tant per marcar com per a detectar components i estructures cel·lulars amb l'ajuda del microscopi de fluorescència

Espectres d'excitació(blau) i emissió(verd) de la fluoresceïna.