Coloració o tinció de les mostres

El fet que la majoria de teixits siguin incolors dificulta la seva observació amb el microscopi; és per això que progressivament s'han anat introduint diferents mètodes destinats a la coloració dels teixits. Generalment aquesta coloració s'efectua emprant barreges de substàncies químiques anomenades colorants . En canvi, en microscòpia electrònica les mostres s'analitzen fent passar els electrons a través de la mostra, essent el producte final una imatge en blanc i negre. Les regions fosques electrodenses no deixen passar els electrons, en canvi les clares o electrolúcides si que deixen passar els electrons. És per aquest motiu que les mostres de microscòpia electrònica es contrasten (augment contrast entre les diferents estructures) amb metalls pesats (plom, urani etc) en lloc de tenyir-se.

En general, els mètodes de tinció tenen com a objectiu el provocar un cert grau de contrast entre les distintes estructures, la qual cosa permet observar i distingir amb més claredat la compartimentació i organització dels teixits i les cèl·lules. Hem de tenir en compte que cada tipus de tinció o tècnica de coloració té una utilitat concreta i és específica per observar unes determinades estructures. Podríem considerar que la utilització dels colorants es basa en el fet que cadascuna de les estructures cel·lulars té unes característiques químiques pròpies, les quals permeten diferenciar-lo de la resta. Així doncs el colorant no és més que una substància que posa en evidència aquest fet; és per això que la precisió amb que un colorant permet realçar les estructures cel·lulars depèn fonamentalment de les seves propietats químiques ja que amb la tinció el colorant s'uneix íntimament a una estructura i li comunica color..

Les tincions poden ser monocròmiques, dicròmiques o policròmiques, segons s'utilitzen un, dos o més colorants simultàniament. La utilització de diversos colorants serveix per augmentar el contrast ja que permet tenyir selectivament i simultàniament diferents estructures.

La coloració més emprada de forma rutinària en un laboratori d'Anatomia Patològica és l'hematoxilina-eosina.

L'hematoxilina és un colorant que es comporta com els colorants bàsics i per tant té afinitat pels components àcids de la cèl·lula, com els àcids nucleics (DNA i RNA, i, en conseqüència, tenyeix els nuclis. Aquests components colorejats per l'hematoxilina s'anomenen bàsofils. L'hematoxilina és un colorant vermellós però, després dels rentats de les mostres amb aigua de l'aixeta, experimenta un viratge, oxidant-se i adquirint un color blavós.

L'eosina és un colorant àcid i, per tant, té afinitat pel grups bàsics com són els grups amino de les proteïnes. L'eosina tenyeis d'una forma generalitzada el citoplasma no especialitzat de color rosa . Aquests components que són colorejats per l'eosina s'anomenen acidòfils.

Amb la doble tinció hematoxilina eosina s'aconsegueix que el citoplasma de les cèl·lules tingui un color rosat (eosina) i el nucli blavós (hematoxilina)